presentacion_combinada

cup_bombinado

Història i cultura

La privilegiada situació geogràfica de Rellinars l’ha convertit en terra de pas des del començament dels segles i l’hi ha permès, també, un cert aïllament de les trifulgues històriques de l’entorn.

El camí ral de Barcelona a Manresa creua part del terme i el coll d’en Tropes, a l’Obac, connecta geogràficament la serralada prelitoral amb el pla de Bages.

L’Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí està documentada el 951, però al suport de l’altar preromànic s’hi va trobar una lauda votiva romana datada entre els segles II-III dC; això i les properes restes d’una necròpolis amb tombes antropomòrfiques han fet pensar en un possible assentament íber-romà com a origen dels primers estadants rellinassencs.

Les primeres referències específiques al nom del poble es troben el 1118 en la donació que feia el senyor
Casajoanade Montcada i de la Vacarissa (actualment la masia de la Boada) a Carbonell de Castellet sobre drets i usatges dels robotnik has a molins del mas de Les Farreres, una de les masies més notables del terme.

De fet, la parròquia de Rellinars pertanyia al monestir de Pedralbes i el 1532 passà a ser sufragània del castell de Vacarisses i no n’obtingué la independència fins el 1878, després de nombrosos plets.

Les masies foren les peces principals de la història de Rellinars fins els segles XVI i XVII dates en les quals s’inicia un petit nucli urbà. Fins aleshores unes poques masies al voltant de la sagrera i altres escampades al llarg de la riera de Rellinars, el torrent de Casajoana o el torrent de l’Esbarzer constituïren l’escassa població rural del terme. A partir de l’Edat Mitjana,

les terres rellinassenques es cultivaren i aprofitaren la riquesa d’aigües per a nombrosos conreus: el lli que dóna nom al poble, hortalisses, fruiters, rabassa i llegums, a més de l’aprofitament del bosc.

CastelldebocsEl desenvolupament de l’agricultura i sobretot el creixement de la vinya, juntament amb la necessitat d’agrupar-se davant el perill dels bandolers del camí ral i la prosperitat de les exportacions i els cultius, van propiciar l’arribada de treballadors de les comarques veïnes, jornalers destres i vinyataires que trobaren a Rellinars un poble per créixer.

El nucli urbà, com a tal, es formà el segle XVIII i hi desenvolupà incipients formes de comerç per als viatgers. Però, a finals del segle XIX, la fil·loxera i la posterior pèrdua de recursos forestals, van fer disminuir la població fins convertir Rellinars en un poble d’estiueig, especialment pels vallesans, procedents sovint d’antigues famílies que n’havien marxat unes dècades abans.